Tata Inti

Una ciutat que juga és una ciutat més feliç.

Una ciutat que garanteix el dret al joc és una ciutat més humana.

Una ciutat que cuida i dinamitza els seus espais públics és una ciutat que cuida el seu veïnat.

I un barri dinamitzat amb estima, qualitat i mirada comunitària és un barri de veritat, real.

Hi ha èxits que miren cap enfora.

Els grans esdeveniments internacionals, els titulars, els rècords, les fotografies que donen la volta al món.

I hi ha èxits que miren cap endins. Petits però importants.

Els infants que recuperen una plaça per jugar.
Les famílies que s’hi queden una estona més.
Els veïns i veïnes que tornen a trobar-se.
Les converses i els riures que neixen al voltant d’un joc.

Els vincles…tu ja saps.

L’altre dia l’alcalde Collboni parlava d’una Barcelona d’èxit sense oblidar el veïnat, com el gran repte de la ciutat.

Nosaltres hi afegiríem una idea:

Les grans ciutats no es construeixen només des dels grans projectes i/o esdeveniments. Oohh que guay! Moltes fotos bla bla bla.

El cor 🫀d’una ciutat no batega als grans escenaris, ni es troba a les maletes dels turistes o els expats.

Batega allà on la vida passa.

I nosaltres continuarem treballant perquè cada plaça sigui una oportunitat per jugar, conviure i fer comunitat.

💚 De dins cap a fora.

Darrere de cada persona hi ha una història. I darrere de cada entitat, hi ha moltes persones i moltes històries.

Històries que, sovint, són material sensible. Perquè hi ha il·lusions, però també pors. Hi ha hores infinites de feina, renúncies personals, esforços que ningú veu, decisions difícils i una pila d’emocions que no apareixen en cap memòria d’activitats, en cap contracte ni en cap pressupost.

Avui us volem explicar una petita part de la nostra.

Tata Inti va néixer amb el nostre fill gran, el Món. Sí, el que surt a la foto és ell ara ja fa uns quants anys.

Fa catorze anys, el Ramón i jo no en sabíem gaire, d’això de ser pares. Bé… i qui n’hi ha que en sàpiga?

El que sí que vam tenir clar molt aviat és que volíem una altra manera de fer les coses. No ens encaixava deixar-lo en una escola bressol de nou del matí a cinc de la tarda quan encara ens semblava tan petit, amb les ràtios exagerades, quan encara prenia el pit i els seus plors ens travessaven.

Aquell neguit ens va portar a prendre una decisió que ens canviaria la vida: obrir una “petita” escoleta al barri de Sants.

Sense ser-ne conscients, allà no només estàvem construint un espai per créixer en família. Estàvem posant la primera pedra del que, anys després, seria Tata Inti tal i com el coneixem.

Des d’aquell projecte fins avui han passat moltes coses. Han arribat moltes persones, molts infants, moltes famílies, molts barris i moltes places. Hem crescut, hem après, ens hem equivocat, ens hem tornat a aixecar i hem continuat caminant. Però si alguna cosa no ha canviat és el motiu pel qual vam començar: creure que una altra manera d’acompanyar la infància, les famílies i la comunitat era possible.

Món, avui fas 14 anys. 🎂

Gràcies per haver estat, l’espurna que va encendre tot plegat. 🔥

És un privilegi veure’t créixer i tenir-te al nostre costat.

T’estimem molt. ❤️