Conta'm

Lamentablement, és una realitat. L'autolesió és una pràctica a la que moltes i molts recorren, sobretot a l'adolescència. I mirem la situació de lluny, i pensem "Mare meua, que mal acabarà." i ja està. Què cru, no? I què fem? Perquè és evident que alguna cosa està fallant, ú no s'alça un bon dia pel matí i diu "Quin solet més bo fa hui, vaig a tallar-me." És un putxero que cou lentament, i que en algun moment bull tan fort dins la cassola que es vessa el caldo. I torne a preguntar, i què fem? El tema no és un problema d'una adolescent malcriada que vol cridar l'atenció, o d'un xavalet rebel que experimenta perillosament els límits de la seua hombria... No. El problema és social, i com a tal s'ha d'enfrontar. Cal parlar, escoltar encara més, i sobretot comprendre, fer costat i acompanyar. M'he adonat que l'adolescència és una etapa fascinant de la vida, i ho dic com a adolescent evolucionada, i com a escoltadora d'adolescents en evolució. És tan important escoltar amb tots els sentits! És tan important que tots i totes escoltem... I que se'ns escolte!! I, arribat el moment, si el malestar és tan gran que tota la cuina s'inunda del caldo de putxero, és tan important buscar ajuda!

Quasi no arribe!! Però estic en temps!! Hui s'ha commemorat el Dia Internacional de la Llengua Materna, i no volia deixar passar l'ocasió per expressar com estic d'orgullosa de parlar-la. És que trobe tan important vetllar pel nostre idioma... És la forma en què conversem amb nosaltres mateixos, eixe diàleg intern que ens orienta (millor o pitjor) sobre cadascuna de les decisions que prenem al llarg del dia. És la veu del nostre 'Pepito grillo'. És el so de les nostres emocions. Com obviar-ho??

Rescate aquesta foto perquè hui és el Dia Mundial d'Estimar la teua Mascota. I jo me les estime més enllà del concepte de mascota. Me les estime com a part de la meua família. I és que Tekila... Uff... No tinc paraules per descriure tanta perfecció. Ella és Ella. Moltes persones diuen que els agraden molt els animals, però que no en tenen perquè després pateixen molt quan se'n van. Evidentment cadascú és lliure de pensar i sentir el què vulga, i la meua reflexió ací és: no vaig a deixar d'estimar per por a la pèrdua, perquè un sol segon d'amor per la meua Teki paga la pena a totes les passades. Sentir que ella està ahí als moments difícils, gitant-se sobre el meu pit, i dient-me que no estic a soles, no té preu. Ella no necessita saber què em passa, ni tan sols entendre què passa. Està ahí i prou, dient-me que tot és vàlid, i que ella m'acompanya. Per això, cada segon amb ella és un tresor de valor incalculable. La seua sola existència ja és terapèutica.

¿I si algun dia estiguérem preparades i preparats per a fixar-nos en les fortaleses en comptes de en les dificultats? ¿I si algun dia puguérem entendre, per fi, que cada persona és un món, que la normalitat és no ser normal, i que una etiqueta no hauria de fer-nos de capa, sinó de peça de trencaclosques? Hui es parla de l'Asperger, de les característiques de l'autisme, i de la quantitat de persones famoses que n'estan diagnosticades, i "no se'ls nota". Doncs a mi no se'm nota que cante a la dutxa mentre imagine que tinc un micròfon i una audiència entusiasmada. I a tu? Què és el que no se't nota?

Hui, segons els xinesos, canviem d'any!! Sí, sí!! I a més... Al 4.722!!!! Uau!! Pel què sembla, els xinesos porten el compte des de molt abans que nosaltres, i això significa que tenen més experiència, no? Aleshores, podríem dir que són més savis... I, per tant, si ells diuen que hui canviem d'any, tenen més probabilitat d'estar encertats que nosaltres, no? I què diuen dels inicis d'any? Allò de "año nuevo, vida nueva"! I tot això em fa que pensar, altra vegada, en què vivim en un món ple de regles camuflades. Que vivim segons unes normes que algú ha (im)posat en algun moment, i que no se'ns ha donat la oportunitat de posar-les en dubte. És així i ja està. Ostres! I si no? Està clar que no podem viure en l'anarquia, i que ha d'existir un mínim de pautes de convivència perquè funcione tot el 'tinglao'. I també està clar que, igual que quan fem recerca a google sobre malalties o símptomes que ens preocupen, no estaria mal agafar-ho amb pinces. Provem? I si aprofitem això de que hui s'inicia l'any del Drac de Fusta, i posem en marxa eixos projectes que no ens atrevim a començar? Perquè, fa poc més d'un mes començàvem un any, hui ho diuen els xinesos, però la setmana que ve ho podrien dir les fades del Bosc de les Il*lusions... I tu? Quan vols marcar el teu reset?

Hui es celebra el Dia Mundial de la Pizza. I? Ja veus, amb la de coses que hi ha importants per a commemorar, va i ens fixem en la pizza... A qui se li ha ocorregut que la pizza necessita un dia mundial? Doncs a algú que considera que la pizza és important i mereix un reconeixement. T’has parat a pensar alguna vegada en la importància de les coses? Vull dir, on està escrit que alguna cosa siga important o no? Qui té la vareta que atorga eixe títol? Be, és que allò que és important per a una persona, potser siga una minúcia per a qui té al costat. I diràs, dona, clar! Això és evident! Doncs aquesta evidència tan evident sovint és l’origen de malestar psicològic i de conflictes que esdevenen autèntiques guerres en les relacions interpersonals. Analitzem un poc més aquesta afirmació tan evident.
Imaginem que a un company o una companya de la feina, o de classe, se li trenca un bolígraf, i de sobte esclata en un plor inconsolable. “Xè, que sols és un boli, quina tonteria! I per això plores?” Però, i si eixe bolígraf era un regal d’una persona molt estimada que ja no està? I si eixe bolígraf era el que es va fer servir per signar, no sé, un matrimoni, una compra-venda important... I si...? La importància de les coses és la que cadascú li donem, així com la mesura en la què ens afecten les situacions i els successos. I ara, la segona part: què passaria si el o la del plor desconsolat fores tu, i la persona del teu costat diguera “Quina tonteria!”, invalidant les teues emocions? Com et faria sentir? Què faries? Què li diries? I més important encara, com? Doncs ja tindríem la llavoreta del conflicte, i també la del malestar. I això quina solució pot tindre? Se t’ocorre alguna?

Hui és el Dia Internacional de l'Abraçada, ho sabies? He decidit fer referència ací perquè, encara que sembla més una curiositat, la realitat és que té molt de sentit parlar-ne un poc sobre el tema. Sabies que és beneficiós per a la teua salut que abraces i que t'abracen? Doncs sí, ho és! La humana és una espècie animal de ramat, és a dir, necessitem de la resta de les persones per poder viure. I més encara, necessitem la proximitat. Quan ens abracem, el nostre organisme segrega oxitocina, popularmenr coneguda com l'hormona de l'amor. Això fa que s'incremente el nostre benestar emocional, i per tant, millora la salut mental. No és cap tonteria, la ciència ho demostra. Així que, pensa, quan ha sigut l'última vegada que has abraçat algú?

Hoy es el Día Internacional del Abrazo, ¿lo sabías? He decidido hacer referencia aquí porque, aunque parezca más una curiosidad, la realidad es que tiene mucho sentido hablar de ello. ¿Sabías que es beneficioso para tu salud que abraces y que te abracen? ¡Pues sí, lo es! La humana es una especie animal de rebaño, o sea, necesitamos del resto de personas para vivir. Y más aún, necesitamos la proximidad. Cuando nos abrazamos nuestro organismo segrega oxitocina, popularmente conocida como la hormona del amor. Esto hace que se incremente nuestro bienestar emocional, y por tanto, mejora nuestra salud mental. No es ninguna tontería, la ciencia lo demuestra. Así que, piensa, ¿cuándo ha sido la última vez que has abrazado a alguien?