Ngavisuals

29 d’octubre.
La magnitud d’aquella ona estava arrossegant l’inimaginable.
La gent continuava fent la seua vida fins que se l’arrebataren.
Els negocis pergueren la il·lusió.
Les persones, la vida.
I quan la consciència començà a actuar, ningú es podia fer una idea del que acabava de passar.
Alguns tractaven de tornar a casa, altres ja no hi tornarien.
El crit de l’aigua, les crits d’auxili i sense resposta.
Tocava actuar, però no erem experts, així que de manera automatica començarem a tirar al carrer tot el que era la nostra llar.
No teníem esperança, ni il·lusió, ni ganes, i ahí, quan una onada de voluntaris vingueren a donar-nos ale i ganes de tornar a ser.
Ara, sols ens plantejem viure per totxs es que hui no poden contar-ho.
No sé quan arribarà el dia de contar tot açò sense plorar.
Però mai ens podran compensar tot el que passarem.
Soles ens salva la humanitat, i l’esperança de tornar a ser.